Reseña crítica a propósito de

La mujer de negro



25.10.2001 | Joaquín Noguero-(Avui)

La mujer de metro és, sobretot, un vot de confiança al poder sense limits del caràcter essencial del teatre.


Suggestió 

 

El terror, com l'humor, no s'improvisa. I menys al teatre. on, a diferència del cinema, el contacte de l'espectador amb la realitat és més ferm que no sembla. Per això La mujer de negro és una excellent lliçó teatral: mostra, per exemple, quin paper hi juga el director quan veiem les IIiçons que rep el protagonista (el senyor Kipps) de mans d'un director teatral que li ensenya com podrà fer arribar amb eficàda la història que fa anys que el turmenta i necessita explicar. I constatem també el poder evocador que pót arribar a tenir una escenografia mlnima, tan sols suggerida, gràcies que -com els dibuixos en què les taques substitueixen les Ifnies- l'espectador és capaç de reomplir i enllaçar amb la seva imaginació i el seu coneixemen del món real els espais de penombra que l'autor ha deixat a càrrec seu. Com en un joc infantil, una cadira i una taula poden servir de calessa. I els sons en off ens situen en una atmosfera de relat gòtic, a la manera de  Poe o Lovecraft. 

 

 

A Barcelona, interpretat per Pep Cortès i Juli Cantó en els papers que ara fan Emilio Gutiérrez Caba i Jorge de Juan. el 1993 ja hi va haver l'oportunitat de veure al Teatre Borràs aquesta adaptació de Stephen Mallatratt del 1987 a partir d'un relat de Susan Hill ambientat en la boirosa Anglaterra victoriana. Produïda igualment per La Pavana. hi havia la mateixa escenografia i efectes, com el ventilador que ; engega'un corrent d'aire fred sobre la platea, o l'habitació del nen mort recreada amb tot detall rere una pantalla transparent. per tal de poder canviar el relat de nivell amb un sol canvi de llums. Però. a diferència del cinema, aquí per espantar-nos no és necessària cap apariencia naturalista de la realitat. N'hi ha prou, d'una banda, amb una estructura al milimetre a l'hora de crear expectatives i oferir gradualment la informació. I, de l'altra, és bàiic el treball d'uns intèrprets capaços de fer versemblant el relat, una història que ens arriba a través del seu punt de vista, de com la interpreten fins a barrejar-se els dos nivells (la història contada i la seva representació). una mica amb la pretensió de fer-nos témer que el fet d'haver vist la dona de negre pugui afectar-nos també a nosaltres. Al teatre, hi ha certament qui s'espanta. Caba interpreta amb una gran riquesa de matisos i registres el persónatge de l'aterrit protagonista. I Jorge de Juan, que primer té una certa afectació fatxenda que ens el distancia, guanya al llarg del muntatge fins a aconseguir la identificacïó de l'espectador amb.ell. És el quid de la història. Perquè és a través seu, sorgit inicialment del pati de butaques, que I'espectador pot sentir posada en perill la distància de seguretat que el protegeix. La mujer de metro és, sobretot, un vot de confiança al poder sense limits del caràcter essencial del teatre.



Más información en www.lapavana.com