Reseña crítica a propósito de

Teràpies (Barcelona)



28.09.2006 | Andreu Sotorra-(Ràdio Estel, Programa Clip de Teatre)

"...deixa un bon regust de boca per tota la platea perquè arribi a l'orella dels futurs espectadors que volen una estona d'evasió sense que li prenguin el pèl."


«Teràpies», de Christopher Durang. Versió de Juli Disla. Intèrprets: Victòria Pagès, Mamen García, Jordi Llordella, David Bagés, Francesc Albiol i Albert Ausellé. Espai escènic de Rafael Calatayud. Figurinista: Marian Coromina. Il.luminació: José Martín. Arranjaments musicals: Albert Sanz. Lletrista: Mamen García. Perruqueria i maquillatge: Toni Santos. Companyia La Pavana. Direcció: Rafael Calatayud. Barcelona, Teatre Condal, 28 setembre 2006.

Diguem-ho clar: estan tots ben sonats! A 'Teràpies', una comèdia amb aires de cinema de Christopher Durang, el paper més difícil de tots els intèrprets és aparentar que estan malament del terrat. I se'n surten tots fins a l'extrem que la comèdia fuig de la posada en escena convencional i entra en el món de l'absurd. I davant la flaquesa del text, que sembla que estigui al servei d'una bona interpretació, aquesta opció estètica salva el muntatge.
La floridura del terrat de tots els personatges de 'Teràpies' és tan gran que fins i tot al parell de psiquiatres, un home i una dona, que hi apareixen els falta un bull. El joc de parelles propi de la comèdia permet les interrelacions que s'estableixen entre ells. I una escena final que els aplega a tots, en una mena de teràpia col.lectiva, acaba desencadenant el nus del conflicte.
Una parella d'uns trenta anys compareix a una cita en un bar restaurant concertada a través del xat. A partir d'aquí, els típics estira-i-arronsa dels primers moments ja es desenvolupen en una situació hilarant on l'espectador s'adona que ni ell ni ella tenen els cargols ben acollats. Però quan la cosa s'amplia amb els seus psiquiatres, la comprovació que està més malament el metge que el malalt es fa evident. 'Teràpies' es va portar al cinema el 1986, dirigida per Robert Altman. És per això, potser, que aquesta versió tatral catalana respira aires cinematogràfics que no li fan cap mal.
La posada en escena s'ha centrat en un únic escenari que, a través de tres grans neons, indica on som: la consulta, el restaurant o l'apartament. Econmia de recursos i, a la vegada, alleugeriment de la trama que, pel que explica, ja s'allarga prou, fins a una hora i tres quarts.
Però són una hora i tres quarts de somriure permanent per l'apropiació que cada intèrpret ha fet del seu paper. Per descomptat, s'emporta la millor tallada l'actriu Victòria Pagès, que té moments còmics d'antologia. L'acompanya David Bagés, que va evolucionant en el seu personatge esquizofrènic. Francesc Albiol i Mamen García, els dos psiquiatres, aporten una paròdia esperpèntica del gremi del sofà. I Jordi Llordella, l'amic de l'apartament, i Albert Ausellé, barman, es mouen entre el mim i la caricatura sense caure en un excés d'afectisme.
Tot plegat vol filosofar sobre els problemes personals, els tabús sexuals i la incertesa d'un temps que corre més que la vida i que s'escapa de les mans. Al final, després d'un episodi de gènere negre de barraca de fira, amb pistola de fogueig i tot, la colla acaba més feliç que un gínjol. Tothom ha trobat la seva personalitat. I sembla que tothom ja sap el que vol ser quan sigui gran. És aleshores quan una peça musical en clau coral tanca la comèdia. La música, no només amanseix les feres, sinó que deixa un bon regust de boca per tota la platea perquè arribi a l'orella dels futurs espectadors que volen una estona d'evasió sense que li prenguin el pèl.



Más información en www.lapavana.com