Bebé (2006)

Una parella de pares neuròtics i desequilibrats no estan preparats per a la paternidad i ni tan sols són capaços de determinar el sexe del nadó, el resultat és Natatxa, un xiquet-xiqueta amb traumes de tot tipus i obsessió per tirar-se sota els autobusos. La Pavana aposta de nou per un text de Christopher Durang, després de Bebé i Teràpies ja en van quatre. Rafael torna a confiar en ell i perfila un treball escènic molt creatiu, al servei de la neurosi dels personatges. Hora i mitja ha estat el públic rient sense parar de les desgràcies d'aquesta família, portades a l"exageració. Els personatges estan molt ben aconseguits, sobretot la Nanny que sembla que un personatge d’una altra època. Toni Agustí ens sorprèn també amb el seu paper de Natatxa, en un primer moment no encaixa bé qui faça el rol d’aquesta traumàtica xiqueta, però a partir del monòleg davant la psicòloga, l’actor es posa el públic a la butxaca i diposita en ell l’esperança del canvi. L’escena de les mares en el parc destaca entre totes, sens dubte és la que més ha fet riure el públic alcoià. Cadascuna té compte del seu fill al parc, recorda per moments el parc de "Gosses” (Albena), i cadascuna representa un tipus de mare diferent i per tant, una educació diferent per als seus fills. El moment àlgid de l’escena és quan les tres es posen a ballar i a cantar per tal que Natatxa deixe de fer-se la dormida a terra. Un cant a l’esperança per acabar, després dels riures i la diversió, toca pensar. Natatxa és la il·lusió del canvi, nosaltres també podem canviar allò que està al nostre abast.